Enric Valor va nàixer a Castalla, l’any 1911. Estudia professorat mercantil a l’Escola de Comerç d’Alacant, però després estudia llengua i literatura catalanes de manera pràcticament autodidacta.
Als dènou anys comença a col·laborar a la revista satírica El Tio Cuc, des d'on impulsa l'adopció de l'ortografia de l'Institut d'Estudis Catalans.
Durant anys, Enric Valor es dedica a recopilar rondalles de la tradició oral a les zones rurals de tot el País Valencià. Així, reuneix trenta-sis rondalles, que tenen un gran valor narratiu i folklòric.
A més d’això, com a gramàtic, Enric Valor col·labora amb l’aportació de materials lèxics del valencià per a la realització del Diccionari Català-Valencià-Balear, i és el principal defensor de les normes de l'Institut d'Estudis Catalans al País Valencià durant el franquisme. Entre les seues obres que versen sobre gramàtica trobem: Curs de llengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià (1977) i La flexió verbal (1983); totes elles de molta importància per a l’ensenyament i difusió de la llengua pròpia del País Valencià.
Després de la guerra, participa en tertúlies clandestines que preparen l’ambient per al redreçament lingüístic i cultural del país, però entre el 1966 i el 1968 és enviat a la presó com a conseqüència de les seues activitats antifeixistes.
L’any 1950, Enric Valor debuta com a novel·lista amb L’ambició d’Aleix, la qual havia estat censurada. L'any 1980, comença a escriure la trilogia Cicle de Cassana, formada per Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l'horitzó (1991), on es presenta el panorama social i el context històric de la societat rural valenciana del primer terç del segle XX.
Quan arriba la democràcia, comença el reconeixement d’Enric Valor, tant a la narrativa com a la gramàtica. És Soci d'Honor i Vicepresident pel País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. La Diputació de València li concedeix el Premi Sanchis Guarner (1983) i l'Ajuntament de València el Premi de les Lletres Valencianes (1985). L'any 1987 rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. La Diputació d'Alacant convoca un premi de novel·la que porta el nom de l'autor i Edicions del Bullent un premi de narrativa juvenil. A més, gràcies a aquests reconeixements, moltes places, carrers i col·legis s’anomenen Enric Valor. El 1993, la Generalitat de Catalunya li concedeix la Creu de Sant Jordi i és investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de València; també ho és per la Universitat de les Illes Balears (1998), per la Universitat Jaume I de Castelló (1999), per la d'Alacant (1999) i per la Politècnica de València (1999), entre moltes altres distincions honorífiques. A més, el van proposar per al Premi Nobel de literatura.
Poc temps abans de morir, quan pronuncia el discurs com a Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València, Enric Valor va dir:
"Davant de tot açò, cal dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l'ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català; i encara que els estudis d'altres llengües puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d'un altre idioma. Com bé deia el meu amic Sanchis Guarner, la pèrdua de l'idioma propi significa la mort cultural d'una pàtria".
